L'altre dia em van passar aquest text...millor que així no es pot explicar:
(...) l'únic llenguatge possible és el llenguatge pradoxal i "oximorònic".**Em permeto una única excepció a la promesa de no incloure notes en aquest llibre per recordar el significat de l'
oxímoron, el desús del qual ja és, en si, inquietant i significatiu. L'oblit d'aquesta figura retòrica revela la influència del pensament unívoc i la por de la cultura moderna a la polisèmia, d'una banda, i a l'ambivalència, de l'altra. És més, el nostre oblit ens demostra l'alienació del veritable pensament, que és fonamentalment comparatiu, atès que pensem, situant-nos en l'agulla de la balança, per "sospesar" correctament les coses.
L'
oxímoron, jugant amb l'etimologia d'
oxus -afilat, punxegut, pentrant-, i de
moros -esmussat, sense punta, i d'aquí fofo, inert, estúpid, boig, etc.-, seria per tant allò afilat-esmussat, la follia penetrant, el punxó de l'estupidesa, la punta que penetra allò tou.
L'
oxímoron harmonitza dues nocions que aïlladament són contràries. La paradoxa posa dues opinions (
doxai) l'una al costat de l'altra (
para), l'
oxímoron fa penetrar una idea en una altra. La paradoxa ens encara al dualisme, l'
oxímoron al no-dualisme, a l'
advâita. El pensament oximorònic no es deixa reduir
ad unum, ni a unicitat ni a univocitat, seria una contradicció, i la contradicció no es pot pensar.
Salvador Paniker
